Les imatges, textos i vídeos d'aquest blog són propietat del seu autor.
Si algú en volgués alguna/es mes les pot demanar escribint un comentari i els hi enviaré en format original i amb resolución de millor qualitat.

dijous, 9 de juliol de 2009

La història del pioc a Catalunya

Extret del programa de TV3 "El Medi Ambient" emés avui, dia 09/07/2009



Sembla una femella de sisó de mida gegant, però no ho és pas. És una femella, sí, però de pioc salvatge, l'ocell més pesant d'Europa, que ha tornat a Catalunya, mal que sigui només per uns quants dies. Una femella com aquesta va aparèixer als secans del sud de Lleida al mes de març i ha despertat la història adormida dels darrers piocs salvatges que havien viscut al país. L'última documentació gràfica cal buscar-la a Barcelona, en un pis de l'avinguda Diagonal. Aquí hi viu en Josep Ramon Pons Oliveras, el fotògraf que té l'honor d'haver fet l'última fotografia d'un pioc a Catalunya, en aquest cas un mascle que va rondar prop d'Almacelles ara fa uns quaranta anys.

Josep Ramon Pons Oliveras /Fotògraf de natura tc 47'05tc 48'15" "Això va ser l'any seixanta-nou, setanta... Era abans de Gimenells, era entre Almacelles i per allà. I jo anava amb una camioneta i em vaig donar compte, de casualitat, perquè no pensava amb l'ocell, no. Vaig fer parar la camioneta, portava el tele de 400 penjat i vaig fer dues fotos i "bueno", van sortir les fotos. El Quim Maluquer me la va demanar pel llibre "Els ocells de les terres catalanes" i la va publicar, i va quedar bastant ben publicada, va quedar molt bé, no ha perdut gaire la seva intensitat, la força de l'ocell, i així la tenim i així ha fet història".

El pioc salvatge és el gegant dels ocells esteparis. Els mascles són de bon tros l'ocell més pesant d'Europa: fan un metre d'alçada i poden arribar a setze quilos de pes. Les femelles, molt més menudes, amb prou feines arriben a una tercera part. Tot i que va desaparèixer de Catalunya ja fa uns quants anys, la meitat de la població mundial de piocs salvatges viu a la península Ibèrica, i cada any, per Sant Jordi, si fa no fa, ofereixen als ornitòlegs el magnífic espectacle de la parada nupcial. Els mascles fan la roda com un gall dindi: cua estofada, ales obertes, pit enfora i bigotis enlaire: tot és a punt per a començar el ball al voltant de la femella. Ella, mentrestant, com aquell qui res, es fa l'estreta. Sap que hi ha molts mascles disposats a festejar-la i ha de triar el millor de tots, en benefici de la seva descendència i, qui sap, potser també del seu gust personal. Aquest, pel que es veu, no és prou impressionant...

Els piocs van ser peça de caça anys enrere. Ara que són estrictament protegits per la llei ja són molt més escassos, i la seva principal amenaça és l'alteració del seu hàbitat. Són ocells de secà, que saben conviure amb l'ordi i el blat però que no suporten un canvi radical. De tant en tant, com aquest mes de març, algun exemplar aïllat passa per Catalunya. Però no s'hi queda, segurament perquè no podem satisfer les seves necessitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada