Les imatges, textos i vídeos d'aquest blog són propietat del seu autor.
Si algú en volgués alguna/es mes les pot demanar escribint un comentari i els hi enviaré en format original i amb resolución de millor qualitat.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Invertebrats d'una bassa temporal del riu Llobregat exposats al microscopi

A més del anostracis de l'espècie Branchipus schaefferi, a les basses temporals formades per la pluja als marges del riu Llobregat, s'han trobat d'altres espècies de crustacis microscópics com ostràcodes, copépodes i cladócers (puçes d'aigua). Els dos primers grups esmentats són propis del zooplancton marí, malgrat que moltes espècies també havien en aigua dolça, i a més en tolls continentals.

Han estat capturats alguns exemplars i estudiats al microscopi, en que ha estat possible, fins i tot, fer algunes fotografies i vídeos, que han estat transformades a format blanc i negre per tal de poder estudiar amb més detall la seva estructura.

A continuació farem una breu esmena dels diversos grups de petits crustàcis trobats a les basses temporals del riu Llobregat al seu pas per Sant Andreu de la barca, juntament amb les fotografíes i vídeos esmentats en el paràgaf anterior.

ANOSTRACIS

Els anostracis (Anostraca) són un ordre de crustacis branquiòpodes, l'únic de la subclasse Sarsostraca. La seva espècie més coneguda és Artemia salina.

Els animals pertanyents a aquest subgrup manquen de closca i el seu cos és allargat amb els segments molt marcats i un gran nombre de potes. Els ulls són pedunculats. El tèlson acaba en dos apèndixs no articulats que és la furca.

Com molts dels branquiòpodes, els anostracis viuen en petites basses. En pondre, els ous queden al llot del fons. Si es dona el cas que la bassa s'asseca, els ous entren en estat latent, i es revitalitzen quan l'aigua flueix un altre cop. Algunes espècies a més d'ous es poden reproduir directament mitjançant nauplis sense passar per fase d'ou, sempre que les condicions siguin les adequades.

Un anostraci molt particular és l'Artemia salina, que viu en aigua salada, i és capaç de resistir nivells de concentració de sals tan altes que no són adequades per a cap altre ser. La seva coloració és vermellosa degut a que posseeix hemoglobina. La longitud dels apèndixs d'aquests branquiòpodes està directament relacionada amb la salinitat del medi en el que viuen. Poden ser partenogenètics per la qual cosa és possible trobar en una sola bassa individus només de sexe femení; tanmateix, la reproducció sexual és preferible a la partenogenètica.

Informació extreta de Viquipèdia

Parts d'un Anostraci: 1 antènula, 2 antena, 3 ull compost, 4 primer segment toràcic, 5 primer fil·lopodi, 6 onzé segment toràcic, 7 onzé fil·lopodi, 8 primer segment abdominal, 9 penis, 10 vuité segment abdominal, 11 télson, 12 furca

Esquema extret del volum 9 (Artòpodes I) de la Història Natural dels Països Catalans

video
Grup nombrós d'anostracis de l'espècie Branchypus schaefferi en una bassa temporal al riu Llobregat

Detall d'una de les antenes d'un anostraci de l'espècie Branchypus schaefferi

Detall d'un ull compost d'un anostraci de l'espècie Branchypus schaefferi

video

Detall al microscopi de les antenes d'un anostraci de l'espècie Branchypus schaefferi

CLADÒCERS

Els cladòcers (Cladocera) són, de molt, el més nombrós dels subgrups dels crustacis branquiòpodes. Són de mida petita i viuen fonamentalment en aigües dolces exceptuant alguns gèneres marins. El cladòcer més conegut és el gènere Daphnia, i els seus individus se'ls anomena popularment puces d'aigua a causa de la seva capacitat per donar grans salts. També es fan servir en investigació, com per exemple, per a provar la toxicitat de determinats productes químics o per a conèixer el grau de contaminació de les aigües on viuen.
Són pràcticament transparents. Són de mida petita, entre 0,2 i 4 mm, si exceptuem el gènere Leptodora que pot arribar als 18 mm. Estan protegits per una closca bivalva similar al dels concostracis, que s'obre per permetre mobilitat a l'animal. La closca cobreix la major part del cos exceptuant els apèndixs. En algunes famílies, la closca només cobreix l'efipi o bossa on queda protegida la posta d'ous.

La major part de les espècies també tenen una cua, o projecció espinosa de la closca. Només uns quants grups tenen "cues veritables" que se segmenten i són una projecció del cos.

El cap està separat típicament del cos per una osca profunda, però en alguns casos pot no estar separat. Gairebé totes les espècies tenen un gran ull compost que és el resultat de la fusió dos ulls i un ocel·le. Les mandíbules són fortes i, pel contrari, les maxil·les i les maxíl·lules són molt petites.

Tenen dos parells d'antenes: les antènules, més petites, que contenen òrgans sensorials olfactoris, i les segones, les antenes més grans, que s'utilitzen per a menjar i per a la natació.

Tenen un sol ull que correspon a dos ulls fusionats. Tenen dues antenes formades per dues branques, cada una amb abundants pèls plomosos que són usats per l'animal per desplaçar-se. A diferència dels altres branquiòpodes, els cladòcers tenen un reduït nombre de potes que en molts casos no supera els quatre parells i en els que més, arriba a sis apèndixs.
És fàcil trobar-les en basses, estanys i llacs i moltes vegades s'aclimaten al mar. Són animals increïblement prolífics, i gràcies a la partenogènesi, és possible que la progènie d'una sola femella pugui arribar a la respectable xifra de 10.000 milions de cries en un període de 60 dies, si les condicions són favorables. Així mateix són aliment per a multitud de predadors com peixos i altres animals aquàtics. Com tots els altres grups de branquiòpodes els ous, en períodes de sequera o temperatures molt fredes, poden sobreviure bastant temps en estat latent.

Algunes de les espècies de cladòcers són les que conformen el plàncton dels llacs, i tenen adaptacions que els permeten flotar fàcilment. Milions d'exemplars formen el que es coneix com a mantells lacustres de plàncton. Aquests individus tenen closques molt reduïdes i apèndixs llargs per augmentar l'àrea de sustentació.

Informació extreta de Viquipèdia

Parts d'un Cladòcer: 1 antena, 2 ull compost, 3 rostre, 4 antènula, 5 mandíbula, 6 primer apèndix toràcic, 7 cinqué apèndix toràcic, 8 furca caudal, 9 espines anals, 10 postabdomen, 11 sedes abdominals, 12 espina caudal, 13 processos abdominals, 14 cambra incubadora, 15 elm cefàlic

Esquema extret del volum 9 (Artòpodes I) de la Història Natural dels Països Catalans

Cladòcers de la família dels dàfnids, coneguts com a puçes d'aigua, del génere Daphnia

OSTRÀCODES

Els ostràcodes (Ostracoda), són una classe de crustacis de mida molt petita, moltes vegades microscòpica. Tenen una closca bivalva, que depenent de l'espècie pot ser tova o molt calcificada, i en tancar-se cobreix totes les parts toves de l'animal, donant-li l'aspecte d'una diminuta cloïssa. El lligament que uneix les closques tendeix a separar-les mentre que el múscul interior actua en el sentit contrari, per ajuntant-les. D'aquesta forma no es requereix un múscul addicional per a l'obertura de les valves aconseguint-se una major eficiència i una menor despesa energètica.

Algunes de les espècies tenen una obertura en la part inferior, que roman oberta encara que les valves estiguin tancades. Per aquesta obertura l'animal treu les antenes per usar-les com a rems. Són animals de cos poc segmentat, normalment no pas més de vuit segments, i pocs apèndixs, que comprenen les antenes, dos apèndixs bucals i dos d'addicionals. En moltes espècies d'ostracodes aquests últims han desaparegut.

La reproducció és principalment partenogenètica i els mascles, en moltes de les espècies, són molt escassos o se'n desconeix l'existència. En néixer, ja tenen la closca formada i el seu desenvolupament sol ser directe. Es poden trobar en hàbitats força variats, tant en aigua dolça com en aigua salada, i en aquest últim hàbitat se'ls troba tant a grans profunditats com en la superfície formant part del plàncton.

Se n'han trobat algunes espècies que segreguen una substància lluminosa que té un efecte defensiu.

Informació extreta de Viquipèdia


Parts d'un Ostràcode: A vista per sota les balves, B aspecte extern en el cas d'espècies d'aigua dolça, 1 antènula, 2 antena, 3 mandíbula, 4 maxil·la, 5 múscul abductor, 6 primer parell d'apèndixs toràcics, 7 segon parell d'apèndixs toràcics, 8 tercer parell d'apèndixs toràcics, 9 furca, 10 exopodi transformat en placa vibràtil, 11 ull compost

Esquema extret del volum 9 (Artòpodes I) de la Història Natural dels Països Catalans

Ostràcode fotografiat sense microscopi probablement de l'espècie Heterocypris incongruens

video
Ostràcode Heterocypris incongruens al microscopi

Detall de l'antènula (plomall superior) i l'antena (plomall inferior) de l'ostràcode Heterocypris incongruens

Detall del segon parell d'apèndixs toràcics de l'ostràcode Heterocypris incongruens

COPÈPODES

Els copèpodes (Copepoda), són crustacis de mida molt petita, generalment microscòpics, que es troben abundantment, tant en aigua dolça com salada.

Aquest grup de crustacis no tenen closca, i el seu desenvolupament s'inicia a partir d'una larva naupli. El copèpode d'aigua dolça més estudiat és Cyclops que ofereix un quadre general del grup bastant representatiu. El seu aspecte és el d'un crustaci decàpode, amb una porció anterior amb forma de pera que inclou la regió cefàlica i els dos primers segments del tòrax. A continuació es troben tres segments del tòrax mòbils, i finalment l'abdomen, sense apèndixs i que acaba en una cua en forma de forca, amb filaments plomosos. Tenen un sol ull, que és una evolució dels dos ulls fusionats, i les antenes principals, molt articulades són molt més grans que les secundàries. Posseeixen 4 parells d'apèndixs toràcics que els serveixen per nedar i vestigis d'un cinquè parell que en altres espècies de copèpodes són més evidents. A més de les mandíbules i maxil·les, el primer parell d'apèndixs toràcics ha evolucionat fins a convertir-se en maxil·les secundàries.

La gran majoria dels copèpodes neden lliurement però existeixen algunes espècies que s'han convertit en paràsites. Moltes d'aquestes últimes conserven un aspecte similar al de les formes lliures mentre d'altres han arribat a l'extrem de perdre les seves característiques de crustaci i fins i tot d'artròpode, observant-se molt més en el cas de les femelles. Per poder classificar aquestes últimes espècies dins dels copèpodes, es parteix de l'estudi de mascles joves, els quals no estan gaire modificats.

Informació extreta de Viquipèdia

Parts d'un Copèpode: 1 antènula, 2 cefalosoma, 3 ull, 4 antena, 5 mandíbula, 6 maxíbul·la, 7 maxil·la, 8 maxil·lípede, 9 cinqué pereiopodi, 10 sac d'ous, 11 tercer segment del perèion, 12 furca

Esquema extret del volum 9 (Artòpodes I) de la Història Natural dels Països Catalans

Copèpode d'espècie desconeguda (tot i que podrien ser fins i tot diferents); l'exemplar de la fotografia inferior ès una femella amb ous

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada